El cau poètic de Cirlot
Aquella imponent espasa l'obsessionava tant que, tot murri, més d'una vegada havia aconseguit persuadir/subornar el seu vigilant per poder-la empunyar. L'espasa del Conestable de Portugal, una peça històrica que es conserva al tresor de la catedral de Barcelona, és –deia enèrgic– "una de les més belles del món", potser més i tot que la mítica espasa de Carlemany que custodia el Louvre. Anava a veure-la, i sobretot a tocar-la, amb la seva família, com qui peregrina a Montserrat per besar la Moreneta. Un dia, la seva dona i les seves filles es van quedar desconcertades quan van sentir-lo: "I com la podríem robar?"
Era l'espasa que Juan Eduardo Cirlot, poeta per sobre de tot, hauria volgut que lluís, ben solemne i temible, a la seva cambra de treball, un cau enigmàtic i delirant que aquest estiu va desaparèixer per sempre, arran d'unes obres de reforma, per bé que ara ha cedit la seva atmosfera a una exposició a Arts Santa Mònica.
Tot i que la idea inicial era traslladar l'estudi sencer al hall del centre d'art –l'estudi tal com el va deixar Cirlot el 1973 abans de morir–, el comissari, l'arquitecte Enric Granell, va pensar que "de taules i de cadires, de llibres i d'obres d'art, en té tothom al seu despatx". I en el de Cirlot, tant o més important que el que hi havia era el que no hi havia, o el que hi havia estat i havia desaparegut, o el que hauria volgut que hi fos, si hagués pogut venent-se l'ànima al diable, com l'espasa de la catedral de Barcelona, que ara s'exhibeix –reposada sobre un coixí blanc de pell, elegant, sense sadisme– per donar la benvinguda a una exposició que ressegueix sense ortodòxies la vida i l'obra d'un dels intel·lectuals catalans amb una imaginació més desbordant.
Compositor, assagista, teòric, estudiós de símbols i poeta, bàsicament poeta, Cirlot ha deixat de ser un autor de sensibilitats minoritàries, però no s'ha desempallegat de la seva aura controvertida per culpa, com diu Vicenç Altaió, el director del centre, de "l'hermetisme de part de la seva obra i la seva ambigüitat ideològica".
El visible i l'invisible es desafien sense acord possible en aquesta Habitació imaginària –és el títol de la mostra— de Cirlot que reuneix les essències d'un geni, nascut a Barcelona el 1916, iniciat en el surrealisme, il·luminador en la tenebrosa postguerra. Enric Granell, el seu principal estudiós, ha forçat una nova investigació sobre el seu llegat artístic, extens i intens, sempre obert a noves descobertes, mirades i interpretacions, i ha gestat una mostra que pren com a punt de sortida i arribada el poema Momento, del 1971, en què evoca i invoca, per última vegada en la seva vida, la seva habitació i totes les coses que hi té en aquell moment, amb un to que presagia la mort, la seva pròpia mort. "Cirlot no era un home que acumulava llibres i objectes, el que tenia avui ja no ho tenia demà, tot circulava a gran velocitat, sempre necessitava nous estímuls per als seus poemes", exclama Granell.
L'exposició es teixeix estirant del fil de les grans obsessions de Cirlot connectades als seus somnis, a les seves geografies imaginàries ("geografies temporals d'història mítica comunicades per túnels secrets pels quals podia desplaçar-se intemporalment": Egipte, Roma, Cartago, Àfrica, Carcassona o el barri de Vallcarca) i al seu principal doll d'inspiració, el cinema. "Tot sovint el seu interès no es refereix a una pel·lícula completa sinó a algunes de les escenes o a alguna imatge molt concreta; de vegades seran les protagonistes femenines, les dones imaginàries, com en els poemes dedicats a Susan Lenox, a Bronwyn o a Inger Stevens", explica Granell.
Totes elles residien a la seva cambra de treball, real i imaginària alhora, el lloc on fabricava els seus poemes. "Al racó on jo visc hi ha pols. Pel damunt hi creixen els lilàs i l'amor s'assembla al cinema. Katharine Hepburn, o potser Ella Raines o Joan Fontaine, es passeja per la cambra no massa neta. Ja no fuma, però encara hi ha fum. Sí, i pols en el somni i al terra, i aquí hi creixen els lilàs, al costat dels mobles heretats. La finestra és morta. No s'hi veu res. No hi ha res darrere de la finestra."
Al seu estudi, també hi habitava la música. Abans que poeta, Cirlot volia ser compositor. A L'habitació imaginària (oberta fins al 15 de gener), sona per primera vegada un Sonet que va composar, el 1950, amb lletra de Joan Brossa, per a trompeta i soprano.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477043-el-cau-poetic-de-cirlot.html
Comentarios