MERITXELL CUCURELLA-JORBA, Poeta: “La poesia és excés, desmesura”


 

- les borges blanques (Garrigues)

Nerviosa i dinàmica, la poeta Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973) ha travessat tota mena de disciplines des de la seva irrupció en el panorama cultural a finals dels anys noranta. Des d’aleshores ha desplegat el seu impuls en recitals –molts creats per ella, com l’emblemàtic Horiginal–, la traducció –va rebre el premi Jordi Domènech amb Clínica de l’abandó d’Alda Merini–, el teatre i els llibres. En coincideixen entre les novetats tres nous volums: Verticalitat i delinqüència (Fonoll), Rareses i cares B (Universitat de Lleida) i La volumetria del neguit (Pagès), que va ser guardonat amb el premi Màrius Torres.

Ha tancat el 2021 publicant tres llibres de poemes. És un excés?
La poesia és excés, desmesura. Encara que sigui aforística o minimalista, sempre serà excés i desmesura. Perquè el silenci també parla, els espais en blanc també parlen.
 
En un poema de ‘La volumetria del neguit’ parla de “sortir-ne sense ferides”.
El vers en qüestió diu exactament “mirar de sortir-ne sense ferides”, és a dir, intentar-ho. El poema que el conté porta per títol Devastació. Gairebé n’hi hauria prou per respondre a la seva pregunta. Escriure poesia fa ferida, perquè els poetes escrivim a tot o res, no hi ha terme mitjà. Tensem la paraula, tensem els sentits últims de cada paraula triada i l’artefacte resultant podria esclatar en qualsevol moment. Llegir poesia també deixa un rastre profund en l’ànim del lector. I escoltar algú que recita poesia no ens hauria de deixar indiferents. No, no és possible sortir de la poesia sense ferides.
 
Vostè va ser una de les avançades de la nova generació a mitjans dels noranta.
Tot era molt marginal, els recitals semblaven gairebé clandestins sense ser-ho absolutament, però érem pocs i solíem ser sempre els mateixos. Era com si tots plegats ens coneguéssim sense conèixer-nos. Tot això passava a Barcelona, en una ciutat més bruta, i entengui’m el sentit literal i metafòric de la paraula bruta. Però la Barcelona dels noranta era menys hipòcrita, encara era una ciutat no franquiciada i estava plena de locals amb personalitat on tenien lloc recitals, performances o concerts que s’esdevenien sense maquillatge, a pèl.
 
Des d’aleshores ha alternat diferents feines poètiques: els llibres, la traducció, el teatre, la música, els recitals i l’organització. Formen part d’un tot en l’ofici de poeta?
No sé si formen part d’un tot en l’ofici de poeta. Hi ha poetes que només escriuen poemes. Ser poeta és tergiversar el codi compartit que és el llenguatge. És sentir la llengua, la nostra matèria primera, molt profundament, perquè ens caldrà dominar-la i dur-la on volem dur-la. En poesia entra en joc la força potencial del verb i la possibilitat de tensar la sintaxi per fer-la esdevenir vers, poesia.
 
On se sent més còmoda?
Cada àmbit té la seva peculiaritat. M’agrada la gestió cultural perquè em permet imaginar actes realitzables (i irrealitzables) i fer connexions entre disciplines diverses. Escriure poesia és per a mi un acte de llibertat extrema, en tots els sentits. Em llevo en plena negra nit i treballo fins que surt el sol. Llauro cada dia, treballo la meva terra, la meva pàgina, com un pagès. Hi ha dies que en neix una flor preciosa, un poema rodó, però hi ha dies que només adobo o esporgo i preparo la vinya. No intento agradar, quan escric poesia, només intento ser coherent i fidel a mi mateixa. Poso tots els meus dubtes i totes meves contradiccions sobre el poema i els trec a ballar. Traduir, en canvi, és un acte molt més complex, que implica una certa fidelitat al text de partença i un altíssim coneixement de la llengua d’arribada. Escriure teatre equival a vertebrar uns codis dramatúrgics i tenir una certa gràcia a l’hora d’escriure diàlegs. Un text teatral és una partitura escènica, gairebé tridimensional. S’hi articula la paraula, el gest i, per sobre de tot, el silenci, que, com he dit abans, també parla. Trepitjar escenaris d’arreu dels Països Catalans i d’Europa i mirar el públic als ulls i notar que el micròfon m’amplifica la veu i la projecta enfora em fa ser l’animal més afortunat que hi ha sobre la capa de la terra. La vida té sorpreses molt agradables.
 
Vostè va crear l’(H)orginal, que ha estat bressol i referència de la poesia.
Vaig idear l’(H)original, el vaig conceptualitzar i juntament amb una colla d’homes i dones del Raval el vam endegar. De seguida vaig abandonar la criatura, però ha anat creixent i ha fet els seus passos, com ha de ser. Després de mi, Josep Pedrals i Ferran Garcia van coordinar durant anys els recitals. I sí, ha sigut un espai referencial. Oi que abans em preguntava on em sentia més còmoda? Doncs potser li hauria d’haver dit que em sento còmoda obrint camins.
 
Què en recorda de les primeres cites?
Estan gravades a la meva memòria amb lletres d’or. Em sentia artífex i alhora part d’un experiment poètic al marge d’institucions i subvencions. Va ser una experiència àcrata i feliç que no tenia futur, només present. Cada vespre era una aventura que no sabíem com acabaria. Vaig conèixer creadors extraordinaris, els acollia i mirava de fer-los fer alguna cosa. Perquè l’(H)original va néixer com a cau de poetes, com a llibreria especialitzada en poesia (tot emulant, salvant les distàncies, la mítica llibreria Millà, dedicada al teatre), com a plataforma per a noves veus i veus consolidades de la poesia catalana i d’arreu, però també, des dels inicis, com un espai amb una funció social en el context d’un barri peculiar. Al Raval d’aquell moment hi vivien gitanos, joves i vells que hi havien viscut tota la vida, i nouvinguts del Pakistan o del Marroc, al costat de nouvinguts del Brasil o de Suècia, per citar-ne uns quants exemples. Acollíem el barri i rebíem qualsevol passavolant. Recitàvem fins que ens quedàvem sense veu, fèiem espectacles de petit format, concerts, exposicions, festes. Editàvem un fanzine i homenatjàvem els nostres pares poètics: Hac Mor, Papasseit, Palau i Fabre, i molts més.
 
Vostè va apostar fort pels recitals, on s’han sumat generacions posteriors.
Encara hi crec, en els recitals. Però cal pensar-los bé a priori. És a dir, cal saber què pretenem transmetre amb aquell recital que ens proposem d’organitzar. Perquè pot ser una reivindicació intimista d’un poeta desconegut o pot ser un acte multitudinari per destacar el valor de les llengües que vehiculem a través de la poesia. Un recital de poesia és un acte únic i irrepetible. No n’hi ha dos d’idèntics. He plorat com a públic de poesia, per exemple, escoltant Enric Casasses i Pascal Comelade en aquells gloriosos anys que ja no tornaran. I m’emociono cada cop que veig l’enregistrament que Pere Portabella va fer del Price dels Poetes, el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, l’any 1970, amb un Pere Quart solemne, un Gabriel Ferrater tremolós, i amb aquella màgia sobrevolant-ho tot.
 
Què té la poesia dita de poesia?
La poesia és, abans que res, oralitat. Després, en tot cas, pot esdevenir llibre. Primer és paraula dita; després, paraula estampada.
 
Hi ha un divorci entre la lectura personal i la lectura pública?
Un divorci total. La lectura personal és intransferible. La lectura pública té un component performatiu on entren en joc uns altres elements: el to, l’actitud escènica, la projecció, la pulsió.
 
Escriu sobre els destins complexos i diu que li fan pessigolles.
El destí prefixat, l’ineludible fat, el tenim a sobre, amb tota la seva complexitat, abraçant-nos i colpejant-nos alhora. Penso que s’ha de saber viure esquivant els embats i celebrant tot el que ens agradi. En el meu cas, ho lligo amb la meva activitat poètica, amb l’escriptura, amb la lectura, amb la música, i amb les moltes vessants de la meva vida personal, que procuro preservar de la mirada pública.
 
Es pot viure sense la poesia?
Visc poèticament, jo. Biel Mesquida diu sempre que llegir poesia fa tornar guapo. Jo dic que llegir poesia de nits ens fa dormir més bé, perquè no cal entendre res, només tenir fe en la força de la paraula i entrar en el misteri. No sé si es pot viure sense poesia, no ho he provat mai. Vaig debutar la nit de Nadal de l’any 1976, quan tenia tres anys, dient un vers de Josep Maria de Sagarra.
 
El 2016 va guanyar el premi Jordi Domènech amb ‘Clínica de l’abandó’, d’Alda Merini. Què ha suposat la traducció a la seva obra i quina identificació i afinitat ha trobat amb els autors versionats?
Guanyar el premi va ser un honor perquè els integrants del jurat eren traductors que valoro en gran manera. Sento que he contribuït a fer popular a casa nostra Alda Merini. Va ser tan intens el treball de traducció i de difusió de la seva poesia, que potser sí que és cert que al final vam establir una mena de comunió poètica. Però un dia Martí Sales em va fer veure que jo era més Ginzburg que Merini, i em sembla que té raó. Ho deia perquè de Natalia Ginzburg he traduït una de les seves grans novel·les, La ciutat i la casa (2017), i Tot el teatre (2018), que són onze peces dramàtiques.
 
A l’epíleg del llibre, Jaume Pont recorda que “la veritat és sempre mentidera i la mentida no diu mai la veritat”, que ell associa al fingidor de Pessoa.
És un fragment de l’obertura de La volumetria del neguit. Jaume Pont, amb la seva gran visió analítica i històrica de la poesia, m’ha regalat un postfaci que és un tresor. M’agrada la condició d’estrangeria permanent pessoana d’Álvaro de Campos, aquest no saber ben bé cap on anem però flirtejar amb l’instant present i no negar-se mai a una nova fugida, a una nova construcció d’un mateix. El poema se’ns presenta així, també, estranger a les nostres mans, a les mans de qui l’ha escrit, com si fos un graó més d’una escala que no sabem on ens durà.
 
Què hi ha de veritat i de mentida en la poesia? La poesia ha de ser veritat?
La poesia ha de ser mentida. Perquè la poesia és literatura i la literatura és mentida. Però la literatura és també una celebració de l’aventura de viure a partir de la ficció. Hi ha qui creu que només són ficció les novel·les, i que els poemes canten veritats. La poesia posa en joc la impostació i l’experimentació mentre es qüestiona uns dogmes no absoluts inherents a la condició humana.
 
On la troba, al carrer o a l’escriptori?
La poesia és al carrer, per descomptat! Sobre l’asfalt, però també sobre la terra assedegada. El primer pas és sempre l’escriptura mental a partir d’una idea o una visió que ens assalta. De vegades faig quatre notes en un quadern o a les guardes d’un llibre, i després, al despatx, només endreço les paraules, les poleixo.
 
Vostè va néixer als Hostalets de Pierola, però ha viscut a Barcelona. On es troba l’espai de la creació?
Per a mi l’espai de creació requereix el buit i la pau extrema, la tenacitat i la perseverança. Es necessita una mena d’illa, un tros de terra que pot estar envoltat d’aigua o de boira, per exemple. Això la ciutat no ho permet, però a ciutat hi ha senyals multiformes que ens ajuden a entendre el bullici de l’existència humana. No puc viure sense el soroll de la ciutat ni sense el silenci del poble. La meva poesia també s’impregna de la dualitat, com m’ho ha fet veure Jaume Pont.

 

Artista total amb matriu poètica

Des de Punxa’m, que va rebre el premi Creació Jove del 2000, Cucurella ha publicat infinitat de llibres, on pot citar grans autors, però també cançons de Led Zeppelin o Tom Waits. La poeta em diu que una bona cançó és poesia: “Les associacions que faig amb la música i la poesia que m’envolta solen sorgir de manera natural, com una aparició sobtada però profunda. Tan aviat cito Pep Laguarda com Blanca Varela, o Aleixandre, o lligo Micah P. Hinson amb Foix. ” O el cinema. La volumetria del neguit comença amb un fragment de La prima notte di quiete (1972), de Zurlini, amb un diàleg entre Alain Delon i Sonia Petrovna. I encara cap al final del llibre hi ha un text que dedica a Romy Schneider: “Neix de la fascinació em va causar i em continua causant la pel·lícula L’important c’est d’aimer (1975), de Zulawski.” Per no parlar de les arts plàstiques (Miró, Oteiza, Sellarès). Ho anomena hibridació.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2071741-la-poesia-es-exces-desmesura.html

 

 

Comentarios

Entradas populares