EDUARD ESCOFFET Director del Festival Poesia i + : “Els espais petits tenen més força que els grans”
Eduard Escoffet: “Els espais petits tenen més força que els grans”
Aquest cap de setmana es tanca la darrera edició de Poesia i +, un festival que es va atrevir a programar presencialment també l’any passat i que treballa per construir una xarxa de complicitats a la comarca del Maresme i entre disciplines artístiques, sent coherent amb l’interès de Josep Palau i Fabre (1917-2008), impulsor d’aquest cartell que es continua organitzant a través de la seva fundació, instal·lada a Caldes d’Estrac. És dels que sumen i dels que prefereixen l’actuació que toqui la pell que la de grans aforaments, molt més impersonals.
Estan a punt d’acabar l’edició del 2021. Però cal preguntar-los com van poder salvar l’edició de la pandèmia de l’estiu passat?
Nosaltres vam ser dels primers que ens vam atrevir a fer-lo amb presència de públic, alhora que ho fèiem en streaming. Vam ser dels únics i vam desplaçar totes les actuacions a l’aire lliure, sense excepció. Era tota una prova de foc.
Per què hi ha enguany aquesta concentració de festivals al juliol?
Hi
ha una raó tradicional i és que coincideixen amb les festes majors.
També passa que és l’època de l’any en què tothom té més temps, les nits
són més llargues i ve de gust sortir a fora, al vespre. Jo diria també
que aquest any hi ha hagut una certa explosió per efectes pandèmics: hi
ha hagut alguns festivals que s’han esperat a l’estiu a programar perquè
suposaven que les vacunes estarien més avançades i perquè confiaven que
hi hauria millors condicions meteorològiques que permetrien fer-los a
l’aire lliure i després que grans festivals que acumulaven molta
programació s’han convertit en festivals de petites programacions.
Enguany gaudim d’una explosió de petits festivals. I els que fa anys que
ho fem, en aquest format petit, que volem intensificar la relació entre
espectador i artista, ens hem vist amb molta competència. Han sortit
com bolets. Però també és bo. És una manera d’expandir la cultura i
apostar per aquests formats informals, a l’aire lliure, que molts cops
serveixen perquè la gent s’acosti a propostes a les quals, potser,
durant la resta de l’any no s’acostarien pas.
O sigui que com més festivals, més possibilitats d’accés a la cultura.
En
tot cas, els festivals haurien de ser oportunitats per al públic. I, si
hi ha una feina de recerca del qui fa la programació, poden ser també
grans oportunitats creatives. Des del Poesia i + sempre hem volgut
apostar per veus emergents, anar més enllà dels noms que tothom ja
coneix i, fins i tot, incorporar aquests artistes coneguts però en
formats poc habituals. Seguint l’esperit d’en Palau i Fabre, el fundador
del festival, que tenia molta curiositat, ganes de creuar la poesia amb
altres disciplines. Els festivals, ben entesos, poden ser una molt bona
plataforma per a nous artistes per proposar espais diferents al públic i
obrir l’horitzó cultural.
Aquesta
competència, però, ajudarà a esperonar públics o els pot despistar?
D’entrada, com més propostes, més reclams per interessar al públic. Però
potser els espectadors entraran en col·lapse...
El
que és important és que hi hagi programacions de festivals bastant
diverses. que no siguin fotocòpies. Per tant, tots són benvinguts. N’hi
ha molts, de festivals, però és que també hi ha molt públic a convocar i
propostes artístiques a mostrar. L’únic negatiu és quan es fan molts
festivals i tots són fotocòpies els uns dels altres. Aquest any, hi ha
molta explosió dels festivals, però segurament ens trobarem que molts
d’aquests festivals l’any que ve hauran desaparegut, o s’hauran
recol·locat en les seves dates habituals. Tampoc passarà res si
segueixen augmentant. La qüestió és que cada festival tingui una línia
de programació coherent. Mentre tingui un públic i un espai està molt
bé. En general, soc més dels de sumar i que cadascú trobi el seu espai.
Cal que hi hagi, sí, una recerca, una feina de programació.
Transversalitzar públics. Aquesta és una de les raons de Poesia i +, no?
El
nom de Poesia i +, que el va inventar Palau i Fabre, ja ho indica:
dirigir la poesia cap a tots els àmbits. I la Fundació Palau, que
s’articula al voltant de la col·lecció de Palau i Fabre, sempre ha fet
dialogar la poesia amb les arts plàstiques i la música. Parteix d’una
mirada interdisciplinària. Es vol trencar la imatge que la poesia és un
art per a iniciats, per a poca gent, i al Poesia i + hem demostrat el
contrari: que la poesia casa amb totes les arts i que pot convocar molt
de públic. Busquem accions diferents com les actuacions a la muntanya,
algunes intervencions de veu a cappella dins d’un temple. Es tracta de convèncer la gent de la vitalitat de la poesia.
La poesia és per ser escoltada. Perquè sovint es clou en el lloc íntim de l’escriptura i la lectura personal.
Originalment,
la poesia era un gènere per ser escoltat. La poesia parla de la
fragilitat de la veu. Amb el temps, s’ha anat fent més forta la idea de
la poesia entaforada o reclosa en el llibre. Però nosaltres reivindiquem
la poesia com un art actual. I que és plural i efímer. La poesia
parteix d’un text, d’unes idees, d’una mirada, però és bàsicament un
exercici de paraula dita. Això és el que transmeten moltes nits del
festival. Són experiències que no tornaran a passar. La idea de la
poesia reclosa en un llibre és vàlida, però no és l’única. I, sobretot,
si mirem els orígens de la poesia, quan l’oralitat té un paper
essencial. I en la poesia catalana, en els últims 20-30 anys hem
recuperat molt aquesta energia de la poesia oral.
S’estan recuperant aquests espais de poesia després de la pandèmia, que es prodigaven per les ciutats?
Sí,
s’està començant a programar. Hi ha una tradició de fa molts anys, en
David Castillo [redactor de la secció de cultura d’El Punt Avui i també
impulsor d’accions culturals] hi té molt a veure. S’han anat obrint
festivals, programacions, espais estables per a la poesia recitada.
Realment, a l’escena de la poesia en català (tant a Catalunya com al
País Valencià i a les illes Balears) el recital té moltíssima força. I
el més agraït és que als recitals, en general, es veu públic de tota
mena. Nosaltres no som un festival d’una gran majoria però som un
festival de moltes petites minories, que acaben sumant molt de públic. I
ens sorprèn agradablement que s’omplin les sessions del festival, a
partir de l’ham de la poesia. Això demostra que hem aconseguit el que no
aconsegueixen totes les escenes culturals: que un públic bastant ampli
conegui els principals poetes que estan en actiu. No ho valorem mai prou
i, en realitat, la gent quan ve de fora als nostres festivals se
sorprèn. El Poesia i + neix d’aquesta tradició. Dialoga amb aquesta
escena i té el seu paper en aquest entramat. Intentem portar les veus
emergents a un públic ampli i fer-los dialogar amb propostes musicals
que tenen més públic i ampliar l’espai cultural i social de la poesia i
aprofitar aquest moment privilegiat.
El
repte és buscar un gran nombre de petites minories, més que convocar una
poesia ‘mainstream’. Si desemboqués en aquest escenari, es perdria la
proximitat i intimitat amb l’espectador i la veu, no? O és possible
omplir un Sant Jordi amb una poesia popular?
Per
les dinàmiques de la poesia crec que no té gaire sentit (tant de bo que
el pogués omplir, un Sant Jordi, amb poesia...). Hi ha una lògica
capitalista de sumar, sumar i sumar fins al límit que a la poesia no li
va gaire. Fins i tot els poetes que més venen tampoc venen gaire. I fer
un recital d’algú conegut per a 20.000 persones tampoc seria gaire
interessant. La poesia on té més força és en el petit format. Tant de bo
algú muntés un festival al Sant Jordi; però, segurament, tampoc faria
falta. La poesia té una lògica contrària a aquesta idea de grans xifres.
Un dels canvis que ha fet la pandèmia és que ara pensem en xifres més
petites. S’imposa la idea del poder de la transmissió. Això serveix per a
la poesia però diria que també per a la música. Poder anar un concert
en un local és sempre molt millor que seguir-lo en un Sant Jordi i veure
el músic petit al fons o en una gran pantalla. Aquest any, a més, des
del Poesia i + hem insistit en la presencialitat. La millor manera
d’entendre les coses és a través del tacte, de la pell. Això implica que
els espais petits tenen més força que els grans.
És certa aquesta visió. Però bé que recordem amb nostàlgia el Price amb les trobades dels grans poetes.
Eren
recitals d’altres temps. Ara, afortunadament, tenim les possibilitats
de fer recitals de petit format, i fugir de la transmissió per la
pantalla. Hem de tornar al tacte i la proximitat.
Potser és que a través dels poetes es convocava alguna raó (política i social) més enllà de la poesia.
Ara
també hi ha raons, però és que també ara hi ha moltes més propostes que
han de conviure. La poesia ha anat recuperant molt de terreny perdut.
Des
del Poesia i + també miren de fer xarxa en favor de la poesia, més
enllà de les programacions més o menys estables de Barcelona.
Nosaltres
fem xarxa perquè entenem que és crucial per a tot festival. Fem una
xarxa comarcal, d’entrada, en què impliquem molts municipis i persones
del Maresme, que l’hem de reivindicar. També fer xarxa amb altres espais
independents com el Konvent de Berga (estan fent una feina molt
important sobretot de dinamització, de portes endins, de produir nous
formats) o altres festivals com l’(A)phònica de Banyoles i l’Eufònic del
delta de l’Ebre. Ens permet anar buscant autors que potser no han
arribat a grans ciutats com Barcelona, València o Palma.
Ara es prefereix l’aire lliure per descarregar amenaces de contagi. Però vostès fa anys que ho fan de manera natural.
El
nostre gruix de la programació el fem a l’aire lliure, que té unes
limitacions però et permet una estada molt més agradable, amb millor
connexió amb els artistes. L’any passat, amb la Covid, vam evitar tots
els espais tancats i vam recórrer a desplaçar-ho tot a l’aire lliure.
Aquest any, tornem a tenir alguna actuació al Teatre Principal d’Arenys.
La resta és tota en espais oberts. Aquestes actuacions a l’aire lliure
ens serveixen també per reivindicar el patrimoni natural i arquitectònic
del Maresme, una comarca molt travessada per vies de tren i carreteres
però que també té molt de patrimoni a reivindicar i per això programem
recitals en espais privilegiats (vol ser una mostra dels espais naturals
del Maresme). Molts cops portem el públic a espais difícils d’accedir o
a indrets que no tothom coneix.
Palau i
Fabre té una sala a l’Espai Brossa en què es feia teatre, els últims
anys. Fa unes setmanes s’ha anunciat un canvi de gestió. Què en coneix i
què en pensa?
No sé què en pensa la
directora de la Fundació Palau. L’opinió que transmeto és personal. En
qualsevol cas, la Fundació Brossa continuarà programant teatre a
l’escenari Joan Brossa. Serà només un canvi de gestió. I estic segur que
Palau i Fabre continuarà tenint un espai important a La Seca [l’edifici
de la fundació Brossa], de la mateixa manera que Brossa és molt present
a la Fundació Palau. És important reforçar aquestes plataformes, com la
Palau o la Joan Brossa, que són molt fràgils perquè has de sobreviure
amb pocs recursos però que són molt importants. Gràcies als llegats de
Brossa i de Palau s’han pogut fer aquestes fundacions. El canvi de model
pot anar bé perquè s’actualitzin i tinguin encara més sentit.
Itineraris per a ‘gurmets’ i curiosos
Josep Palau i Fabre va cultivar sempre, per sobre de la reflexió crítica plàstica, la poesia o el teatre, la curiositat. El seu treball d’alquimista pacient contrastava amb les ganes d’aprendre. Potser per això les jornades de Poesia i + proposen breus itineraris que són compatibles que salten de la poesia a la música, indistintament. Una bona prova és el programa d’avui, que comença amb els versos de Laia Llobera (19.30 h); la música de Ferran Palau, acompanyat aquest cop només d’una guitarra (20 h); la provocació escènica de poesia dirigida a un públic d’Aldaolado (20.30 h), i, finalment, un fi de festa amb el cantautor Nacho Vegas (21.30 h). És només un exemple. El festival va arrencar el 30 de juny amb la lectura dels versos Felanitx, d’Andreu Gomila. El festival s’acomiada diumenge amb la presentació del disc de Pau Vallvé (fet durant el confinament) La vida és ara.
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1995870-els-espais-petits-tenen-mes-forca-que-els-grans.html
Comentarios